flauta
1.
a.
f. MÚS.
Instrument de vent, de forma cilíndrica les modalitats occidentals més importants del qual són la
flauta dolça
, anomenada també
flauta de bec
o
d'Anglaterra,
i la
flauta travessera
, que rep també el nom de
flauta d'Alemanya.
b.
f. pl. MÚS.
Família d'instruments musicals de vent que es caracteritza pel fet de produir el so per mitjà d'un bisell situat en la seua embocadura, el qual, en dividir el flux d'aire que hi penetra, fa entrar en vibració la part d'este, que passa a l'interior del tub ressonador.
c.
flauta de Pan
MÚS.
Instrument de vent, conegut des de l'antiguitat
(siringa),
que consistix en un conjunt de tubs (habitualment set) disposats en rengle i que es poden fer sonar successivament desplaçant els seus orificis davant de la boca.
2.
f. pl. MÚS.
Joc de l'orgue, de tubs oberts i amples i de sonoritat dolça, semblant a la de la flauta.
3.
m.
i
f. MÚS.
Flautista.
4.
com una flauta
Molt prim.