goig
1.
a.
m.
Emoció causada per la contemplació d'una cosa que agrada molt, per l'esperança d'obtindre allò que abellix, per l'adquisició del bé desitjat.
Quin goig si el tornara a vore! Tot el poble el va rebre amb gran goig.
b.
bon goig que
Contents podríem estar si.
c.
fer goig
Causar satisfacció mirar algú o alguna cosa per la seua bellesa, etc.
Fa goig, la núvia, amb este vestit blanc. Els camps fan goig de vore, tan verds!
d.
fer goig
(a algú)
Abellir-li, desitjar, algú o alguna cosa.
Si Joan et fa goig, per què no li ho dius? Li feia goig tot el que tenia el germanet.
e.
no fer goig
Inspirar desconfiança algú o alguna cosa, esperar-ne alguna cosa desagradable, enutjosa, etc.
El seu gest no m'ha fet gens de goig: malfia-te'n!
f.
tindre
(o
ser
)
un goig sense alegria
Expressió per a manifestar frustració.
Anava a casar-se i s'ha desfet el casament: ha sigut un goig sense alegria.
2.
a.
m. pl. LIT./ETNOL.
Composició poètica cantada, generalment en llaor de la Mare de Déu o d'un sant.
b.
m. pl. LIT./ETNOL.
Full on hi ha impresos uns gojos.
Col·leccionador de gojos.
c.
ballar
(o
cantar
)
els gojos de sant Prim
Famejar.