pantocràtor
1.
adj.
i
m.
Sobrenom ('totpoderós', o, més exactament 'que ho té o ho domina tot') donat a Zeus i a unes altres divinitats gregues de l'època hel·lenística.
2.
a.
adj.
i
m. REL.
Epítet aplicat a Déu Pare en el símbol de la fe.
b.
adj.
i
m. ART/REL.
Epítet aplicat a les representacions de Crist com a senyor de l'univers, típiques de l'art bizantí i del romànic.
El pantocràtor de Taüll.